Va de dimonis!

El dimoni cucarell o dimoni gros, que guarda un tresor o vigila alguna cosa, no sol faltar en les festes mallorquines. Es diverteix jugant amb el foc i empaitant la gent. Ve de l'infern i té l'aspecte d'un home molt gran amb banyes i, de vegades, potes de cabra i ales de ratapinyada.
El maligne mallorquí és dolent i polissó, empipador i divertit. Fa por als al·lots i encalça les femelles. És l'antagonista temptador, sempre en etern combat i tanmateix, sempre vençut per Sant Antoni, el protagonista, el gran adversari.
Sant Antoni és el sant per excel·lència que representa el triomf del cristianisme sobre els antics déus pagans, assimilats al dimoni.
Segons Antoni Gili, els dimonis són reminiscències dels antics bruixots que entorn del foc dirigien els rituals en pro de la fecunditat de la seva tribu a fi d’assegurar la seva supervivència i les bones collites. Altres autors el proposen com una deformació de l’antic faune romà, també conegut com Lupercus, i la festa en el seu honor, la Lupercalia, era cel·lebrada el 15 de febrer. Un element important del dimoni és la barrota o canya fel·la, amb la que els dimonis boten sobre el foc. Els dimonis encalcen les al·lotes i els infants, entren a les cases per obtenir menjar i beure o tenen cura del desenvolupament de la festa, mantenint l'ordre de la celebració. Tenen banyes de boc, dents esportellades i la llengua per defora, duen un canya per arreglar els foguerons i punyir la gent. "Xerren, fan aldarull, fan comèdia, riuen, xiulen... però són vençuts si no els feim cas". Els dimonis el tempten... l'empipen, i sant Antoni els fa el senyal de la creu. Els dimonis cauen per terra. S'aixequen i segueixen jugant amb el públic. Volen espantar la gent, però fan riure i criden a la festa. "Si tenguessin cap poder, no els caldria anar en colles".