Les biblioteques més impressionants!

Passadissos plens de fileres de llibres, llum tènue i molt silenci, tan sols trencat pel passar de les pàgines. Sovint les biblioteques poden semblar un lloc gairebé sagrat, màgic, misteriós...
http://www.skyscanner.es/noticias/las-30-bibliotecas-mas-espectaculares-del-mundo
 

César Bona

En César Bona ha estat nominat al Global Teacher Prize ( una mena de premi Nóbel en ensenyament).
de moment no hem trobat cap document sobre les seves experiències per fomentar la lectura, però en general les seves propostes són molt interessants! Vos en fem una síntesi:




César Bona no es sólo un maestro más. Es candidato al Global Teacher Prize, el 'nobel' de la enseñanza. Este premio valora a los docentes que estimulan a otros maestros y que también abren las mentes a los alumnos. Este profesor que da alas a los niños para cambiar el mundo y con los niños y docentes que han compartido aula con él.

Cuando César Bona llega a clase cada miércoles, lo primero que pide a sus alumnos de quinto curso es que le escriban una historia surrealista. Él les da la frase de inicio -algo así como «la historia del larguirucho Don Puyuelo de la Cortada que saltó dentro de un pozo y encontró una piedra preciosa capaz de transformar...» o alguna otra cosa por el estilo- y los chicos han de continuar el relato. Esta es solo una de las muchas técnicas que utiliza Bona para estimular la creatividad de sus estudiantes. También les anima a elaborar sus propios cortometrajes (a escribir el guion, interpretarlos y grabarlos), a ejercer de abogados o mediadores con sus compañeros de clase, a opinar sobre las actividades que ocurren en la escuela y dentro del aula. «Y a investigar, a indagar por sus propios medios sobre cuestiones diversas», agrega el docente.

En el 2007, por ejemplo, Bona llegó al colegio Fernando el Católico del Barrio Oliver, uno de los más desfavorecidos de la capital aragonesa, y se encontró con una clase de chavales de 10 años en la que había alumnos que todavía no sabían leer. «Era un grupo hetereogéneo, aunque con una mayoría de estudiantes de etnia gitana, y se me ocurrió que quizás ellos me podían enseñar algo a mí», cuenta. Y aprendió a tocar el cajón, instruido por sus alumnos. También organizó una obra de teatro con toda la clase, que logró reducir el absentismo y con la que los chicos, además de mejorar en comprensión lectora y expresión oral, ganaron -«y esto es lo importante», subraya el maestro- en autoestima.

El ganador del Global Teacher Prize se conocerá en el Foro sobre la Educación y las Competencias de Dubái en marzo de 2015. Incluye una dotación de un millón de dólares y la posibilidad de lograr financiación para sus proyectos.
Si Bona resulta ganador, lo invertirá en formarse en cine o fotografía. "También me gustaría dedicar algo a estimular la creatividad. Parte de los 20.000 euros del premio de Applewhite lo dedicamos a crear una biblioteca en la que poder leer en pufs, en tiendas de campaña... El espacio donde lees es muy importante".

César es especial:

• Por hablar constantemente de emociones y de valores. Alguien que entra el primer día en el aula y pide a los alumnos que tiren los libros al suelo, porque más importante que lo que pone en ellos es que sean buenas personas, alguien así, digo, tiene buena parte del recorrido hacia la excelencia ya hecho. Porque nuestro alumnos, antes que buenos y productivos trabajadores, que también, deberían ser, en efecto, buenas personas, sobre todo durante la infancia. En fin, felices, cuando aprenden y cuando no.

• Porque la metodología de César consiste en poner siempre en práctica todo aquello que enseña, transformando contenidos en abstracto en tareas de la vida cotidiana del alumno, consiguiendo así mayor éxito en el aprendizaje.

• Porque convierte a sus alumnos en personas cuya opinión cuenta: "no son las personas del futuro, son los niños del presente", y por tanto su opinión es relevante. En consecuencia, su compromiso con el mundo que les rodea, también. 

• Perque quiere ser portavoz de todos aquellos docentes que emprenden proyectos tan interesantes como el suyo pero que, por cualquier razón, no han conseguido la visibilidad que él disfruta.

https://vimeo.com/108654119 
http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2015/02/22/mejor-motivador-mundo/1001279.html
http://www.farodevigo.es/sociedad-cultura/2015/02/17/cesar-bona-garcia-dia-abra/1185709.html
http://dbalears.cat/balears/2015/02/21/284985/cesar-bona-plorar-emocio-els-assistents-seva-conferencia-palma.html

Errades a l'hora de fomentar la lectura.

En aquesta ocasió vos presentam un article del diari ABC, on s'apunten algunes errades a l'hora de fomentar la lectura, i algunes propostes per canviar el que fem.

A todos nos gustaria ver a nuestros hijos y alumnos devorando libros y disfrutando al leer mientras aprenden sobre mil y un asuntos, pero a veces en nuestro empeño por fomentar la lectura, el tiro nos sale por la culata. ¿Qué falla? ¿Qué podemos cambiar?

• No al «hay que leer». Ya lo decía el escritor francés y profesor de literatura Daniel Pennac en el ensayo «Como una novela» con el que lleva abriendo la mente a muchos padres y educadores desde hace 20 años: el verbo leer, como el amar o el soñar, «no soporta el imperativo». Leer es un derecho, no un deber. Es inútil obligar a leer y además resulta contraproducente porque no se transmite una afición por la fuerza.

• No se contagia un «virus» que no se tiene. Si los padres no leen o sus hijos no les ven leer, difícilmente podrán convencerles de que se lo van a pasar bien leyendo. Las personas a las que les gusta leer normalmente han tenido algún familiar que les ha transmitido la pasión por los libros. La falta de tiempo no es excusa porque cuando algo realmente se quiere, se busca el tiempo, insiste Pennac.

• La lectura, no siempre en soledad. Leer a un niño «es una práctica fundamental, tal vez la más importante y eficaz sobre todo con los niños que tienen dificultades para leer y les cuesta un gran esfuerzo», señala el maestro, licenciado en Historia y logopeda Pablo Pascual Sorribas. Al escuchar a sus padres, comprenden mejor el mensaje y disfrutan con la historia.

• ¿...y por qué en silencio? «¡Extraña desaparición la de la lectura en voz alta. ¿Qué habría pensado de esto Dostoievski? ¿Y Flaubert? ¿Ya no tenemos derecho a meternos las palabras en la boca antes de clavárnoslas en la cabeza? ¿Ya no hay oído? ¿Ya no hay música? ¿Ya no hay saliva? ¿Las palabras ya no tienen sabor? ¡Y qué más! ¿Acaso Flaubert no se gritó su Bovary hasta reventarse los tímpanos? ¿Acaso no es el más indicado para saber que la comprensión del texto pasa por el sonido de las palabras de donde sacan todo su sentido?», escribía Pennac.

• No al constante «¿qué has leído?». Examinar a los niños de cada capítulo o cada libro convierte un placer en un examen, con la ansiedad que de ello se deriva. Conversar sobre un libro que se ha leído fomenta la lectura, siempre que el niño no se siente como en un banquillo. Es el «derecho a callarse» de todo lector, porque ¿a quién no le molesta que le pregunten qué ha entendido?

• No a los clásicos por obligación. La escritora Ángeles Caso describía en el artículo «Lectores del siglo XXI» cómo se enamoró de la literatura: «No recuerdo que me padre me negase nunca un libro. Ni por bueno ni por malo, ni por demasiado sencillo ni por demasiado complicado, ni por moral ni por inmoral. En mi casa leíamos con la misma fruición los «Cuentos del conde Lucanor» y las historietas de Tintín, el «Poema del Cid» y las trastadas de Guillermo Brown...». Y añadía: «Si alguna vez le devolví un libro sin terminarlo, lo recogió con la misma sonrisa con que me lo había entregado, sin hacerme sentir culpable o tonta por mi desinterés». Los padres pueden alentar y estimular, pero los lectores tienen derecho a elegir.

• No al «hasta que no lo acabes, no hay televisión». La televisión se convierte así en un premio y la lectura en un trabajo, en el peaje necesario hasta la tele, una contradicción. Y puede ser la tele, o la consola...

Miguel de Cervantes decía: «El que lee mucho y anda mucho, ve mucho y sabe mucho». No pongamos zancadillas. 

Los diez derechos del lector

El escritor y profesor francés Daniel Pennac recoge en «Como una novela» (Anagrama) el decálogo de los derechos del lector:

El derecho de no leer un libro.

El derecho de saltar las páginas.

El derecho de no terminar un libro.

El derecho de releer.

El derecho de leer lo que sea.

El derecho al Bovaryismo (enfermedad textual transmisible).

El derecho de leer donde sea.

El derecho de buscar libros, abrirlos en donde sea y leer un pedazo.

El derecho de leer en voz alta.

El derecho de callarse.

http://www.abc.es/20120526/familia-padres-hijos/abci-errores-padres-afan-hijos-201205251438.html 

Familiars i mestres com a model i "El placer de leer".

Si los docentes no leen, és difícil que puedan transmitir el placer de la lectura!

Vos presentam aquí una entrevista molt interessant a la pedagoga i educadora argentina, Emilia Ferreiro.

http://www.educacionyculturaaz.com/educacion/si-los-docentes-no-leen-son-incapaces-de-transmitir-el-placer-de-la-lectura/

XVII Festival internacional de teresetes

Estau preparats per al Festival de teresetes?

Rei Carnestoltes

El Rei Carnestoltes és un personatge fictici que presideix totes les activitats del cicle festiu de carnaval. Tant pel caràcter com per la indumentària, representa l’ambient de disbauxa i transgressió que caracteritza aquesta festa: sol anar disfressat d’una manera estrambòtica i en tot moment manté una actitud arrauxada, burleta i descarada. Habitualment apareix el dissabte de carnaval, moment en què comencen les celebracions. Inaugura el cicle carnavalesc amb un discurs que sol repassar en clau satírica les principals efemèrides de l’any i acaba convidant tota la ciutadania a unir-se a la diversió desenfrenada. La resta de dies fins al Dimecres de Cendra es dedica a presidir balls de màscares, rues i tota mena de desfilades.

Finalment, el dimarts de carnaval és jutjat pel seu mal comportament i condemnat a mort. Després de llegir el testament, sempre impregnat pel missatge de gaudir de la vida despreocupadament, és cremat en un lloc públic. Agafant el Rei Carnestoltes com a boc expiatori: d’aquesta manera es representa el final del període de carnaval i l’inici de la Quaresma, set setmanes presidides per l’austeritat i l’abstinència.
 A Menorca i a pobles de Mallorca com Algaida, aquest personatge rep el nom de Camestortes.
 http://www.festes.org/directori.php?id=989

Mites, contes i rondalles

A les aules d’infantil i de primària, contes, mites i llegendes són un eina molt interessant per a realitza un treball significatiu, i és ben sabut i demostrat que als infants més grans, de 1r, 2n i 3r cicle de primària i fins i tot als universitaris i adults en general, els contes i les rondalles ens serveixen per comprendre aquest món tan complicat. Malauradament, es deixa d'utilitzar a mesura que es dona un major pes a determinats continguts. 

CONTES I RONDALLES

• Rondalla o conte popular: S’entén per rondalla tota narració que tengui un origen folklòric (contes populars de transmissió oral, contes tradicionals, contes clàssics). Hi ha hagut diversos recopiladors d’aquestes rondalles (Alcover, els germans Grimm, Perrault…)
• Conte: Són narracions d'autor, escrites.
•  Llegenda i mite: Les llegendes i els mites són històries que, de manera tradicional, es consideren com a verdaderes, però se situen, els mites, en un moment ancestral, en certa forma en l'origen del món. Les llegendes se situen en un temps més recent, quan el món era molt més semblant a l'actual. Les llegendes, en general, tenen éssers humans com els seus personatges principals, mentre que els mites tracten generalment personatges sobrehumans, com per exemple els deus. La distinció entre mite, llegenda i conte popular suposa una eina útil per a la classificació o agrupació dels contes tradicionals. En moltes cultures, és difícil traçar una línia clara entre el que són mites i el que són llegendes. Fins i tot els mites i els contes populars no són completament diferents. Una història pot ser considerada veritable en una societat –i per tant ser un mite–, però pot ser considerada com a ficció en una altra societat –i, per tant, és un conte popular–. De fet, quan un mite perd el seu estatus com a part d'un sistema religiós, sovint adquireix trets més típics dels contes populars amb els seus protagonistes que anteriorment eren de naturalesa divina i que ara han estan reinterpretats i són herois humans, gegants o fades, personatges de caràcter fantàstic.
  

Malgrat els seus orígens, també podem trobar una rondalla escrita i, transmetre un conte de forma oral.

Però perquè és tan important escoltar i contar contes?  

L’escolta de contes i rondalles afavoreixen:

• Efectes saludables per a la imaginació.
• La transmissió del nostre llegat cultural i el de la humanitat. Són fragments de saviesa de temps antics,
• Realitats que persisteixen durant tota la nostra vida en les més profundes experiències anímiques. Transmeten símbols, arquetips, imatges…
• El goig i l’alegria. Serveixen per crear situacions de rialla espontània dins l’aula i endinsar-se en el món de l’humor. Tot això a partir d’ironies, tractament de l’absurd, situacions irreals, impossibles o còmiques, model irònic i de creació d’expectació per part del mestre…
• La curiositat dels infants i d’interès espontani del que és bell i bo.
• La resolució de conflictes, són la millor representació per a la sensibilitat infantil, provoquen sentiments del que és just o injust.
• La possibilitat de la metamorfosi, no hi ha dificultat o problema humà ni cap situació que quedi fora de la seva saviesa, fins i tot el granot més lleig pot convertir-se en un príncep. Ensenyen els infants a lluitar contra les dificultats de la vida…
• Una manera lúdica i atractiva d'introduir temes curriculars i educació en valors. A partir d’ells es pot treballar: un racó, una recepta, un valor o una actitud (respecte, diversitat, solidaritat..), una dramatització, un debat (argumentació, formulació d'hipòtesis, comparació…), una unitat didàctica de medi (mamífers, aus, rèptils...), d'educació artística (representació plàstica: colors, estils, tècniques, alfabet visual…) i musical (representació musical: notes, instruments, audicions, traduir d'un llenguatge a un altre).
• L’hàbit d’atenció l’ajuden a aprendre a escoltar.

El Llopvolant

 Fa mesos, al diari Ara es parlava del Llopvolant, un ésser estrany que era ben conegut pels nostres padrins, que vivien a la pagesia.
Segons uns, es tracta d’un animaló volador que molesta i pica el bestiar. I devia ser ben empipador perquè en aquell temps no llevaven mai les teranyines de les boveres, perquè, si hi entrava, hi quedàs enganxat. Això sí, poca gent era capaç de descriure-lo, en realitat, ningú l’havia arribat a veure mai, aquell llucifer, i que just se'n sentia parlar als vells.

El Diccionari Alcover-Moll, diu que es tracta d’un insecte semblant al borinot i de picada dolorosa. Una segona entrada, però, el descriu com una malaltia infecciosa del bestiar de llana.

Per tal d’anar afinant de quin animaló malavidós es tractava, havien provat de demanar-ho a altres pagesos. Segons Jaume Remolest, pagès de Felanitx, el llopvolant és un mal mortal que pega al bestiar, invisible “com un microbi”. L’ha sentit anomenar més d’un pic, però no l’ha vist mai. Jaume, de 63 anys, recorda que uns missatges que feien jornals a Son Prohens anaven endarrer de menjar pollastre i no tengueren altra idea sinó fotre una garrotada a un que borinejava davant unes cases. La madona, en sentir el trull, sortí de les cases i va veure el pollastre que estirava els potons. “I què li ha passat?”, demanà. “El llopvolant l’ha mort!”, contestà un. La madona es va regirar i, mig amagada darrere les portes, demanà que el fessin desaparèixer. I ja ho crec, dins el gavatxet d’aquells dos bergants.

Segons madò Maria, Perdigona, felanitxera de 82 anys, el llopvolant no és animal ni microbi, sinó un llum que corr de nit. Conta que uns carreters, que anaven de Manacor a Felanitx un vespre de boira espessa, sortien seguit seguit del camí fins que s’hagueren d’arribar a aturar. Així varen veure un llumet, que els anava marcant les ginyes del camí. Gràcies a això, arribaren a la vila sense sortir-ne un altre pic.

Madò Antònia Xeta, (Portocolom, 1920) també creu que el llopvolant és un llum que corre, però sense una intenció tan benigna. De fet, el seu padrí “va quedar fora cabells d’un retgiró” per mor del llopvolant. Un vespre li va córrer a darrere el carro tot el camí entre Cas Concos i es Carritxó i va perdre el cantet i el pèl d’aquella eixida.

Segons madò Francisca Gustí, Espinaguera, de 93 anys, és qualque casta d’animaló volador que emprenya el bestiar. No el va poder descriure, però recorda que son pare i el seu padrí tenien privat llevar les teranyines de païsses i boveres per mor d’ell.

Madò Miquela Comas, llombardera de 74 anys, afirma que el llopvolant és un nigul sinistre, que té unes ales negres i un cap amb un bec també negre. Assegura que surt poques vegades i que en va sentir parlar als més vells. El seu marit, l’amo Andreu Felip, saliner de 81 anys, diu que no sap quina ‘etxura’ té, però que ha sentit l’expressió “fa més via que un llopvolant”, com un pic que es va desbocar un cavall.

Toni de Son Vell, pagès de 50 anys de Son Macià, dóna una altra explicació. El llopvolant és un papalló (nocturn) molt perjudicial per als ciurons, perquè pon els ous damunt la planta i les cuques que en surten foraden la bajoca i es mengen els ciurons. Com que és nocturn, no sap ben bé com és.

Tants de caps, tants de barrets! 

Segons un pagès jove, Miquel de Sa Pleta (25 anys): “Llopvolant? No em sona, però m’agrada com a nom per a un grup de Black Methal”.

A internet apareix un treball d’un filòleg català, el Dr. Barnils, que va trescar per Mallorca el 1912. A Manacor va entrevistar pastors i aquests li parlaren del “llop volant”, descrivint-lo com un mal ferest i assegurant que hi havia paratges afectats d’aquest mal. Per la descripció, Barnils creu que es tracta del carbuncle o àntrax, un mal infecciós que pega al bestiar i que pot infectar l’home i produir ferides ferestes. El produeix el bacteri Bacillus anthracis, altres descripcions modernes i científiques van en la mateixa direcció. Per cert, a Son Barba, Manacor, hi ha un lloc anomenat es Mal Volant.

Sigui com sigui, un cúmul de causes poc clares ha fet que el llopvolant pugui ser moltes coses, fins al punt que gairebé totes les persones consultades donen respostes diferents.
 I aquí ve la doble pregunta: vosaltres, n’heu sentit a parlar mai? Serieu capaços de dibuixar-ne un?
Font: Ara Balears
  http://www.arabalears.cat/premium/societat/Pero-que-llopvolant_0_1291671020.html

Del 6 al 10 de maig de 2015. 
http://www.elasticnou.com/festivalteresetes/

Perdut i trobat

Això era un nin que un dia es va trobar un pingüí a la porta de casa. Aleshores, el nin pensà que el pingüí s'havia perdut i que havia de tractar d'ajudar-lo a tornar al Pol Sud. Però, després de moltes aventures, quan arribaren allà, el nin va descobrir que potser el pingüí no s'havia perdut, i en realitat estava buscant una altra cosa.

Què cercava realment el pingüí?

La sessió d'avui, amb els infants de 3er A, ha girat al voltant del llibre Perdut i trobat (una història pausada, sobre el valor de l'amistat, i sobre la importància de tenir amics). Hem combinat la presentació del llibre amb la projecció del curtmetratge basat en aquesta història.

https://www.youtube.com/watch?v=ovHla-bilMo

 

Què són els àlbums il·lustrats?

Es coneix per àlbum  il·lustrat tota obra literària, en general, dedicada al públic infantil, que es caracteritza per unir en una mateixa pàgina un contingut textual i un contingut il·lustrat o imatge. Tots dos es complementen, aportant connexió, coherència i contingut a l'obra. Solen estar editats en tapes dures i són obres de petita extensió (al voltant de la trentena de pàgines).

És un gènere literari propi de la literatura infantil i juvenil (LIJ) relativament recent. Hi ha, però, variants en tots els àmbits: àlbums per a adults (com L'illa, de Armin Greder), àlbums amb molt text (com Dídola, pídola, posa, de Maurice Sendak) i àlbums gairebé sense text.

El seu naixement se situa en la dècada de 1960, tot i que, anteriors a aquesta data, es coneixen exemples de llibres il·lustrats que es podrien emmarcar dins d'aquesta definició. Actualment, aquest gènere, atès que ens trobem en l'època dominada per les imatges, es troba en la seva "edat d'or", ja que són nombroses les editorials que aposten per aquest format, més visual i pràctic a l'hora de transmetre idees que bé poden ser senzilles o complexes.
Els àlbums il·lustrats són un eina molt interessant per treballar aspectes com la lectura, la comprensió i l'expressió oral, la transmissió de valors, la reflexió per part dels alumnes...  
http://es.wikipedia.org/wiki/%C3%81lbum_ilustrado
https://culturetacat.wordpress.com/2014/01/22/llibres-com-obres-dart-una-petita-tria-dalbums-il%C2%B7lustrats
http://silviacantos.blogspot.com.es/2013/04/seleccio-dalbums-illustrats-per-regalar.html
http://www.gretel.cat/node/75

La biblioteca, el cor de l'escola.

I si la biblioteca fos més que un espai per fer els deures? Pot la biblioteca ser un recurs per transformar i millorar l'escola?
Aquesta és la proposta de Jaume Centelles.
Trobareu el llibre La biblioteca, el cor de l'escola, entre les novetats disponibles al nostre fons bibliogràfics partir d'aquest curs 2014-2015.
http://www.xtec.cat/sgfp/llicencies/200304/memories/823m.pdf
http://www.xtec.cat/web/projectes/biblioteca/organitzacio
http://bibliotecaescolarinfo.blogspot.com.es/